La banalització contemporània del terme «meditació»
Si hi ha res que es pugui reconèixer com a veritablement humà, ha de ser la banalització, ja que els éssers humans som uns genis a l’hora de banalitzar-ho tot.
En aquesta línia, tota acció que l’ésser humà faci —sempre que es faci «conscientment»— pot ser i serà considerada com a «meditació». Així, ens trobem amb gent que afirma que una activitat física és meditació; per exemple, hi ha qui diu que el surf ho és. Independentment de les raons que s’utilitzin per argumentar-ho, el fet és que no es poden sostenir rigorosament perquè es comença amb mal peu: banalitzant el terme «meditació».
En primer lloc, què és la meditació? Karfried Graf Dürckheim va escriure —encertadament— que amb l’etiqueta de «meditació»:
«es poden comprendre i practicar diverses coses: exercicis de silenci i de calma, o meditació com a exercici de recolliment i d’interiorització destinat a penetrar en el contingut profund d’un text o d’una imatge sagrats. Es pot meditar per reviure i regenerar la fe tradicional. […] Però la meditació pot i ha de ser una altra cosa ben diferent: l’instrument d’obertura a l’Ésser essencial.»[1]
És a dir, «meditació» fa referència a determinades pràctiques d’interiorització que impliquen la retirada parcial del món ordinari, la concentració sostinguda o el silenci mental, i que culminen en una transformació interior. Aquestes pràctiques no sempre s’han anomenat «meditació», ja que cada tradició les ha anomenat segons el seu propi llenguatge: contemplació, oració, exercicis espirituals, recolliment interior, entre altres.
En segon lloc, totes les pràctiques meditatives neixen de contextos molt concrets de caràcter religiós o espiritual. És a dir, no neixen d’àmbits purament seculars o científics, car l’objectiu de la meditació, tal com ha estat entesa en les tradicions que l’han desenvolupada, és inherentment espiritual o religiós.
En tercer lloc, hi ha un aspecte que, lògicament, s’ha oblidat: la meditació també és una pràctica iniciàtica. Les pràctiques meditatives no són tècniques o pràctiques «neutrals», ni tampoc eines higièniques i/o de benestar, ni eines de rendiment i, encara menys, cap producte de consum. La meditació, en realitat, és quelcom superior, existencialment transformador.
A causa del seu origen, finalitat i potencial, la meditació ha restat sempre protegida i restringida a contextos iniciàtics, i ha anat acompanyada d’una preparació prèvia, transmissió, marc simbòlic, acompanyament i cosmologies específiques. Per això, lògicament, no ha estat mai un exercici obert ni democràtic en el sentit actual del terme, és a dir, una pràctica d’accés indiscriminat.
En definitiva, l’atenció conscient —o, més precisament, qualsevol pràctica que busqui una atenció conscient o plena— no és suficient per parlar de meditació. De la mateixa manera, en el cas d’exemple que esmentava anteriorment, el surf —o qualsevol altra activitat física o esportiva— no pot ser meditació, ja que no forma part de cap sistema espiritual iniciàtic, ni meditatiu ni no meditatiu; tampoc comparteix la mateixa finalitat que la meditació; i no té una naturalesa espiritual o religiosa.
Així doncs, no tot és meditació.
[1] Dürckheim, Karlfried Graf. Hacia la vida iniciática. Meditar. ¿Por qué y cómo?. Ediciones Mensajero, 1982, pp. 12–13.
